Història de la Sardana

El primer que hem de dir és que, provar d'esbrinar quin és l'origen de la sardana, és quelcom molt dificultós, ja que no hem trobat documents prou antics, que ens en donin testimoni. Ens limitarem per tant, a transcriure algunes de les hipòtesis que es creuen més probables, però sense donar-los en cap moment un valor històric rigorós.

En primer lloc cal remarcar que la dansa circular en col-lectivitat es veu repetida en multitud de danses que no tenen cap relació amb la nostra. Cal descobrir per tant l'origen de la divisió numèrica dels passos i compassos, la diferencia de les altres.

Endinsant-nos en èpoques prehistòriques podem trobar algun vestigi de la sardana en les danses astronòmiques, en honor al sol, i a les danses màgiques, per a una bona sembra o per triomfar en una lluita. Aquestes semblen que eren ballades a la nostra terra i que tenen alguna similitud amb la dansa actual. Alguns fins i tot defineixen la sardana com un acte d'ofrena al sol, basant-se en la semblança del nombre i el ritme dels compassos, amb les 24 hores del dia ( 8 curts-nit, 16 llargs-dia ).

La idea que la sardana prové de l'època grega, té molts partidaris; la dolcesa de les línies, la suavitat dels moviments i el delicat conjunt d'aquest ball són característiques que encaixen perfectament en la cultura hel-lènica.

Hi ha, però dificultats a demostrar que els grecs la portessin a Catalunya. En primer lloc s'hi oposa el caire de la relació greco-catalana, els lligams d'ambdues poblacions varen ser merament comercials, i si bé van influir en una certa manera en l'artesania de la nostra terra, això no és suficient per creure en una fusió intima com la que es necessita per traspassar els costums tradicionalment arrelats en el poble, com és el cas de la dansa.

El segon contacte entre els dos pobles, data de l'Edat Mitjana, quan a causa de la invasió turca a Grècia, diversos exèrcits catalans varen anar a aquelles terres a lluitar. Tampoc llavors sembla que fos possible adoptar la sardana.

Cercant respostes, algú ha posar la mirada a l'illa de Sardenya, potser més que tot pels seu nom, el qual sembla poder originar el de la sardana, ja que les al-lusions al ball rodó que s'hi dansava en altres temps, no són valides, perquè l'esmentat ball no es podia puntejar com el nostre. Hi ha un altre inconvenient, l'instrument que feia la tonada, el "Leoneda", el qual si bé s'ha escampat per l'Europa Central i Nòrdica, mai no ha estat esmentat als Països Catalans. Es lògic de creure, que si haguéssim importat una dansa, ho féssim juntament amb l'instrument que creava la seva melodia.

Fins aquí la part que podríem qualificar de llegenda, ja que les dades trobades fins avui, són massa inconcretes.

Repassem tot seguit, una curta llista de dades i fets, que són els únics documents que ens resten de la sardana, i que abracen el període comprès entre els segles XVI i XVIII, època en què és mencionada directament relacionada amb el poble, a la vegada que perseguida i criticada.

• 1552 Consell de la Universitat d'Olot (prohibeix ballar la Sardana).
• 1573 A l'església de Girona es prohibeix l'entrada dels joglars ballant sardanes.
• 1575 A causa dels abusos comesos durant les festes del Corpus, es prohibeix ballar sardanes dins els temples.
• 1585 A l'obra "El maestro de danzar" de Lope de Vega, s'hi esmenta la nostra dansa, malgrat que no és coneguda per l'autor, ja que la fa ballar a una sola persona.
• 1596 A Vic es prohibeix ballar la sardana davant els temples, ja que el soroll provocat pels instruments distreu l'atenció del fidels.
• 1611 Sebastià Corrubias, a l'obra "El tesoro de la lengua española", parla de la "Cerdana" com a ball propi de Catalunya (en tots els textos castellans el mot sardana és substituït per "cerdana".
  
• 1616 En un romanç de les festes del Carnestoltes barceloní s'hi descriu amb el caire obert s tothom que té avui.
  
• 1625 Festes a Barcelona pel naixement d'una infanta. S'hi balla la sardana, com i també a les festes de Sant Jordi que se celebren poc més tard.
  
• 1717 Són privades totes les danses que el poble ballava, sense esmentar-ne cap específicament, durant la Nit de Nadal, a causa dels abusos comesos.

La manca de mencions anteriors al segle XIV ens fa creure que la sardana era designada amb altes noms. A l'Edat Mitjana, per exemple, existeix el ball rodó i el ball mesclat que, per les seves característiques podrien ser els precursors de la sardana. El que si ens consta certament és que durant el segle XVII la sardana es converteix en la dansa de "moda" entre l'aristocràcia i la cort del rei.

Les lluites sostingudes pel nostre poble durant aquests segles, deixen l'esperit popular abatut. Les ballades a la plaça del poble es fan molt nombroses durant el segle XIX, hi intervenien gent de totes les edats. El programa es componia de quatre contrapassos, llargs, curts porsícola i sardà, i es cloïa la tarda amb una sardana. Així dons, aquesta passava a ser sols un fi de festa i anava perdent el caràcter de ball propi de la terra.

Les característiques d'aquesta sardana, que hom anomena "sardana curta", són les següents:

Després de l'introit, 8 compassos curts, repetits seguits de 16 compassos llargs. Dues tirades més de 8 compassos curts per una altra tirada de 16 compassos llargs. Contrapunt i 16 compassos llargs; segon contrapunt i els darrers 16 compassos llargs.

No existeix cap problema de repartiment, ja que totes són idèntiques.

Tonades de caire popular, interpretades per tradició musical. No hi havia veritables creadors de sardanes.

Cada poble tenia la seva tonada pròpia (a voltes compartida per pobles veïns).

Pels volts de 1825, apareix la "sardana llarga", com a fruit del desig popular d'evitar el problema d'espai que representava ballar el contrapás. El primer pas d'aquesta transformació va consistir a duplicar el nombre de compassos de la sardana curta, però sense alterar el seu marc mètric. El fet de ballar-la, dons, seguia sense plantejar cap problema als dansaires. Els músics però, van començar a crear noves tonades, ja que en allargar-les, passaren a omplir tot el programa i la sardana curta va anar caient en desús. L'esperit creador va trencar aleshores les barreres i es van compondre sardanes amb un nombre variable de compassos. L'any 1850 és publicat el primer tractat per aprendre a repartir la sardana llarga, obra d'en Miquel Pardàs.

Les característiques de la "sardana llarga", són les següents:

1. Després de l'introit, dues tirades de curts.
2. Dues tirades de llargs.
3. Dues tirades més de curts.
4. Dues tirades de llargs i contrapunt.
5. Una tirada de llargs i contrapunt.
6. Una tirada de llargs i toc final.

Després de la guerra, mica en mica, tornen a aparèixer les entitats sardanistes i es torna a sentir la musica de la sardana pels carrers. Al 1950 es constituí l'Obra del Ballet Popular de manera formal, amb l'objectiu de coordinar les entitats propulsores i s'establiren les "Jornades d'Estudis Sardanistes" ( 1959 ), el "Dia Universal de la Sardana" ( 1960 ) i Premis al mèrit sardanista.