Misteri

1era entrevista: CARLOS GRAMAJE I MIQUEL FERNÁNDEZ
CARLOS GRAMAJE– I vols que et contesti alguna pregunta o explicant només?
|Julieta|- Que expliqueu una mica om era en Carles, com el recordeu...
C.G.– Jo com el recordo... era un galant. Era un galant, una persona magnífica i a més
un gran company damunt l'escenari, i això ja m'he afartat de dir-ho moltes vegades.
I saps què passa, que encara que passin els anys, sempre et recordes de les persones
més estimades, i... ho recordes tot, pq bàsicament d'ell ho recordes tot d'una manera
molt maca, molt agradable i sobretot molt màgica. És que saps què passa, que això
ja n'he parlat moltíssim, i sempre m'han preguntat el mateix.
I moltes vegades... estic a casa, i encara que no creguis en una vida darrera la mort,
doncs moltes vegades estic a casa pelant petates (rialles per part de tothom) i me l'imagino
darrera meu, fent bromes, o fent tonteries, perquè quan ens coneixiem molt, o al tenir
molt de contacte al camerino, comences a tenir més coneixement com a persona, i
llavors el sentit de l'humor que tenia aquest home era extraordinari.
|J|-Sempre fent bromes, no?
C.G.–(seguint)extraordinari, extraordinari, era una passada. I llavors clar, jo me
l'imagino fent-ne, inclós al mateix escenari també, i les coses que haviem viscut, tant a
camerinos com a l'escenari... són molt especials.
|J|-I alguna anèdcota que recordis?
C.G.– Ua! Moltes. Si l'altre dia, prescisament n'explicava una que estàvem fent Pirates,
que va ser la darrera obra on va actuar, i amb Dagoll Dagom... i en el moment del pou,
que sortiem els pirates després, jo i la dona gran... a ell ja li va fallar un micro, doncs en
portava un altre penjat amb una pinça aquí(assenyala damunt del pit), doncs que va haver
de sortir quan jo sortia amb la pistola (canta)"Ep nano! - Qui ets? - El teu ex-amo!"...
Total, que el cas és que li van haver de posar un altre micro perquè també li va fallar el
segon. I després portava tants cables al damunt, que va ser molt còmic el moment que
quan ell va fer un gest(mou els braços i mans) així amb la pistola, li va saltar tot(rialles per part
de tothom altre cop) i jo, per mi, ho recordo com a camèra lenta, recordo com el cap li va fer
així(mou el cap a 1 costat) i tots els cables li van fer així(mou el cos cap a l'altra banda i desplega
els braços) "broaf!". Semblava Robocop. I llavors ell es va parar, va fer una "mano de risa",
jo vaig fer una altra "mano de risa"... el públic va fer tota la risa del món, i va començar a
aplaudir(rialles). Una de les coses divertides, divertides que recordo del Sabater, entre altres
moltíssimes, però que prescisament l'altre dia explicava.

2ona entrevista: MIQUEL FERNÁNDEZ
MIQUEL FERNÁNDEZ(afegint-se a la conversa)– Jo com a vivència... clar, no el connec tant
com en Carlos, no d'estar als Pirates. Jo vaig fer la substitució i veure'l 3 o 4 cops, em sembla
que era als càstings, però com a professional, per exemple, quan vaig substituïr-lo, el paper
era ell, no, una mica era ell, i de fet jo, per mi va ser una mica de model per fer el personatge...
Per mi em va servir... doncs si, quan el veia a ell fer el Frederic, ja tenia la base feta, era molt
fàcil, doncs veient-lo amb ell allò era molt fàcil.
|J|–Era ja imitar-lo, no?
M.F.– Si, una mica imitar-ho, i després agafant coses teves. Però vull dir que era... com a
professional, doncs clar... 
C.G.(s'afegeix a la conversa, que havia estat escoltant)– Pq és que clar ell no va tenir altre remei
que fer una còpia exacte de lo que ell feia, a nivell d'interpretació....
M.F.– No, no va ser dificilissim, perquè a veure, si m'hagues trobat en la situació d'una altra
persona, potser hagués posat més coses meves, o així, però... Vull dir que el que feia ell era
tant bo, i estava tan ben fet, que era lo correcte i el que s'havia de fer, que ja no feia falta fer
res, saps? Era només això d'imitar-lo, i no una mica, suposu que ho va deixar ell, allò no,
per fer el personatge. I molt bé, no sé, jo ja et dic personalment no vaig tenir el plaer de
conèixel, però el vaig veure.
|J|– Doncs... alguna altra cosa que volgueu afegir o que us quedi per dir...
C.G.– Que no es pot deixar d'oblidar a persones com aquestes, no es poden deixar d'oblidar mai...
|J|– És allò de que "ningú no mor fins que no se l'oblida del tot"...
C.G.– Que no s'obliden o que ningú no s'enrecorda. Jo sempre m'enrecordaré, tota la vida.
És una persona que em va marcar molt la meva vida, molt, molt molt, a l'escenari com a
company... És una de les coses més magnífiques que he trobat mai. I suposo que és això,
encara que no creguis en res desprès de la mort... són aquesta manera de persones que no
es poden deixar d'oblidar.
|J|– Que potser sempre pensaries el què faria si fos aquí...
C.G.– Sempre se les han de recordar, sempre se les han de recordar els treballs que han fet, i
que l'esperit que ell ha impregnat en tot, el que ha deixat aquí. I gràcies a vosaltres per aquèsta
pàgina que li fa honor a ell.
|J|– Si, bueno... hi ha de tot, però seguim recordant-lo, i a Sau, i en general, i en Pep també... Doncs
ja està, moltes gràcies per tot.
C.G. i M.F.– Gràcies a vosaltres, i de res.

3era entrevista: ROSA GALINDO.
ROSA GALINDO: Bé, en Carles Sabater, era un gran amic, gran company i jo penso que l'enyoraré
sempre. Treballant i en la vida personal també, perquè ja et dic que era molt amic meu, i treballant
molt perquè entre els dos hi havia una química molt bona en escena, i era un plaer treballar amb ell,
era com no treballar.
|J|- Perquè, a part de Pirates, també havieu coincidit amb Company...
R.G.– Si, amb Company, i probablement hauriem seguit coincidint sinò... Llavors era una persona
amb un gran sentit de l'humor, molt elegant, molt... ja et dic, un gran company molt respectuos, sempre
es preocupava de saber com estaves tu, no suportava fer res que pogués ferir a les altres persones...
Penso que era una bona persona i un gran artista.
|J|- I... alguna anècdota que recordis?
R.G.– Moltes! Jo penso que el temps que jo vaig compartir amb en Carles, tot ell és una gran
anècdota. Va ser una època tant intensa, tant especial, que... no sabria destacar només una en concret,
sinò que crec que era un seguit, sempre era com una festa al treball..
|J|- Sempre estava d'humor m'ha dit en Carlos, no?
R.G.– Si, i a l'hora una pesona molt sensible, que era molt esponjós, tot li afectava també malgrat
aquest bon humor que aconseguia tenir. Mmm... jo em vaig divertir molt treballant amb ell, molt.
I recordo, perquè jo tinc un problema que, quan se m'escapa el riure, per això no faig mai bromes
en escena, perquè quan començo a riure em costa molt aturar... i és dels mateixos nervis que
començo a riure, i no puc parar.
I ell, m'enrecordo que un dia, no sé quin gest em va fer així de sentit de l'humor(mou les mans) que
em va agafar el riure. I un duo que teniem als Pirates que era "aquell amor del de debò", i anàvem
repetint "la flor, la flor..." era com un cànon. Bueno... va cantar ell sol. Jo només era capaç de dir
"flor... flor..."(rialles)i no, no vaig acabar.
|J|- Es va acabar a una veu.
R.G.– I ja em vaig resignar, i vaig riure tot el duo.
|J|- I ara, 4 anys després, com el recordes?
R.G.– Bé jo... és una mancança per mi. Ja et dic, no és dir "és que fa 4 anys i encara l'enyoro..." No,
és que jo penso que ningú som insubstituïbles, però tots som únics.... I en Carles era únic.
Aleshores, jo això, penso que sempre tindrè aquèsta pèrdua.

4rta entrevista: ROGER PERA.
ROGER PERA: Doncs...(comença una mica dubtós)... bé, jo 1er t'haig de dir ue amb en Carles vam 
començar... jo només he treballat una vegada amb ell...
|J|- I ara què, Xènia?
R.P.– I ara què, Xènia, però després ens vam fer amics. Jo et dic, del Carles, que és la persona més 
autèntica que he vist mai, és la persona amb més àngel que he vist mai, és la persona amb més
carisma que he vist mai, i deu ser una de les persones que li he tingut més enveja sana, és un tiu
que realment era un deu de persona, a més, un tiu amb un cor enorme. I sempre m'havia agradat.
Jo, al dir enveja sana és "joo, m'agradaria ser com el Carles", per la seva manera de ser, 
un tiu que tenia una màgia...
|J|- allò de dir "jo de gran vull ser com..."
R.P.– Si, i una màgia especial, el Carles tenia una màgia especial, era un tiu molt maco. 
I treballant... ens hagués agradat treballar més junts, però no ha pogut ser l'oportunitat, però al 
"I ara què, Xènia?" vam compartir uns dies de rodatge junts, i una anèdcota és que, per exemple,
vam estar fent una seqüència que jo anava...
|J|- amb patinet?
R.P.– Si, amb patinet... doncs... jo els vaig dir "escolta, doneu-me el paper, doneu-me el paper...
 - Però tu has de sàpiguer... Saps anar en monopatí?" i jo dic si, i no en tenia ni idea(rialles) però 
pq em donguessin el paper vaig dir "si, si" i vaig pensar ja n'aprendré. Doncs com que no en vaig
aprendre, i vaig dir pel morro que hi sabia anar... li vaig fer passar a l'Àngels Gonyalons i al 
Carles Sabater una tarda...(encara més rialles, per part dels dos) realment dura. Perquè vam repetir 
com 30 vegades la seqüència, perquè no en sabia, i no hi havia manera de que men surtís. 
I bueno, amb en Carles d'això ens en vam riure molt, però si que és una cosa que ja no podré fer
perquè m'hagués agradat molt treballar amb en Carles, molt.
|J|- I com el segueixes recordant?
R.P.– com el recordo... doncs mira et dic que al ser a casa, la seva música sona molt. Jo sempre
em faig molts k7s, d'aquests de...
|J|- de pirateo?(en plan broma)
R.P.– No, no, k7s de.. bueno, cintes que a mi m'agraden, i sempre hi poso 4 o 5 cançons de Sau,
sempre, d'aquests una mica mixtes, tot, i Sau... home, a part, jo crec que era el grup català més
sòlid que hi havia, i no és per dir, el Pep... el duo Pep-Carles s'entenien perfecte, i sortien unes
cançons realment molt maques. Unes s'han fet mítiques, com el BOIG PER TU, la canten 
fins i tot en altres idiomes...
|J|- I a la TV l'han cantat 2 cops últimament...
R.P.– Però el recordo, i el recordo molt, i lògicament ara amb Dagoll Dagom, doncs clar, 
també el recordem...
|J|- I.. anècdota, a part d'aquesta, alguna atra?
R.P.– No... bueno, no, coses més nostres, però no. Més professional, doncs aquesta. Però vaja, 
que si pels que el trobem a faltar, és un tiu que sempre estarà present, i és una mica, potser no,
al nivell de James Dean, però si que era un tiu amb un caràcter, un carisme molt especial... 
(sona el mòvil, marxa una estona, i després torna, seguint amb l'entrevista)
|J|- Si vols anar acabant ja...
R.P.– Si... perquè haig d'anar a una entrevista també a un altre lloc...
|J|- Doncs, anaves per això de que en Carles era el galant català.. si vols afegir algu més...
R.P.– No... jo crec que tot està dit, ja...
|J|- Que no calen paraules, que sempre se'l recordarà...
R.P.– Clar, i jo, vaja, per mi serà sempre el meu ídol.